Els millors còctels de Barcelona, no són a Barcelona

Falsa alarma. No hem tornat. Ara, entre la cuina, els "metges", els castells i els nins, o bé no sortim, o bé no fem blocs. Però resulta que he de preparar una classe pràctica de com fer un bloc amb Blogger, així que aprofitaré aquest que ja teníem per a refrescar la memòria.

Ja posats, hi ha un lloc que mereixia un post aquí abans de que el bloc morís definitivament. Aquest podria ser el mexicà d’Arizala, el Nomo o el Shibui, però l'hi dedicaré al Tirsa, una cocteleria de l’Hospi (a tocar del Metro Sta Eulàlia, sortida Pont de la Torrassa).

És un oasi de glamour clàssic en blanc i negre que sorprèn enmig d’un barri que està entre el Bronx, el barri de San Roque de Quito i la Medina de Marraquech.

No hi ha carta de còctels, però pots demanar el que et passi pel cap. Si

existeix, allà et prepararan un dels millors que hagis provat mai. Nogensmenys, et recomano que et deixis aconsellar pel cambrer, tot un gentleman amb corbata de llacet, que amb un parell o tres de preguntes (curt o llarg? dolç, o sec? bourbon o whisky?...) donarà amb el còctel que et venia de gust (tot i que segurament no el coneixies).

A les hores que anem normalment (just després de sopar) sempre

trobem lloc en alguna saleta del 1r o 2n pis on podem parlar tranquil·lament. Quan marxem (2 o 3 còctels i prop de 15€ per càpita després) el bar està ben ple (si és cap de setmana).

Tirsa Cocktail-Bar

Rafael Campalans 174 (mapa)

08903 l'Hospitalet del Llobregat

Caos Calmo

Aquest any m'he fet el carnet del Renoir... 15 eurines ben invertits per que pots anar al cine cada dia "de cada dia" a preu reduit. He aprofitat el descompte per veure una colpidora película dirigida per Antonio Luigi Grimaldi i escrita i protagonitzada per Nanni Moretti : Caos Calmo

La història (que podeu llegir aquí) parla d'un home (Pietro Paladini) al que sobtadament se li mor la dona. Segons l'autor “Para mí, Pietro Paladini es una persona que ha decidido dar nueva importancia a las cosas que pertenecen a su vida y, sobre todo, establecer una nueva escala de valores para todo aquello que integra su existencia. Es un hombre que, al principio, quiere dar un orden exterior a su vida y que, después, hace una serie de elecciones en lo que para él es más importante.”

Es obvi per que he trobat aquesta película colpidora... us la recomano per entendre, com diu un bon amic, els buits emocionals i la por a afrontar-los.

Calvin Harris al Razzmatatzz

Per tenir trenta i més, al menys l'any 2008, hi ha un requeriment indispensable i inapelable... haver nascut als 70... Els nostres primers records, per tant, comencen als "early eightees", quan el naranjito, la cometa blanca i la bola de cristal éren la nostres úniques preocupacions.

L'activitat trenta i més d'aquest cap de setmana podria considerar-se un frau als nostres principis. Calvin Harris, nova sensació de la música disco europea, va néixer l'any 84 i piropeja als de la seva dècada... QUE NI TAN SOLS SABEN QUI ERA ROSA LEON!!! una rao més per reivindicar la nostra presència a l'esdeveniment i sentir-se orgullós de tenir trenta i més.

El fet és que aquests nous músics de la que anomenen generació "Myspace" fan el que han fet tots els seus predecessors en aquest negoci, beure en les fonts de la música de la generació anterior a la seva. En aquest cas, Calvin, amb un sol disc (I created disco) però una trajectoria genys menyspreable per la seva edat en singles i produccions d'altres artistes (Kylie Minogue es una d'elles) brilla a la xarxa i sobre l'escenari amb un so del tot ochentero.

Ahir al Razz va fer una ssessió d'aquestes de 45 minuts que va sorprendre als fans per dos motius : la seva contundència (molt més guitarrer que l'àlbum) i la força i qualitat del seu directe. Pel que em diuen (ahir va ser per a mi un dels primers contactes amb el jove...) van sonar tots els hits (no us perdeu "Acceptable in the 80's"). Constato que van fer ballar a un públic d'entre vint-i-pocs i gairebé trenta... amb l'excepció expressa d'una servidora, ja en els trenta i 6 mesos i d'algun despistat més que, no obstant l'edat, vam apreciar el talent i l'energia que Calvin Harris desprenia des de l'escenari.

Calvin Harris a

1. WIKIPEDIA (angl.)
2. YouTube
3. MySpace

Sala Razzmatatzz
C/ Pamplona 88 (mapa)
08018 Barcelona

Radiohead al Daydream 2008

Mitjans de Juny… fa dies que el temps és una mica boig, surt el sol a primera hora i cap a la mitja tarda s’ennuvola i cau un xàfec de cal déu… i fa mesos, quan no podíem preveure que la sequera quedaria en res en quinze dies, que esperàvem la cita ineludible del Daydream… per a molts un concert de Radiohead amb alguns teloners de luxe…

Cap a quarts de set arribàvem al Fòrum. Diverses observacions d’inici ; Tot i ser un “festival” de diverses hores de durada, es podia entrar, però no sortir del recinte :(. A priori, el macro espai a peu de mar és un bon lloc per organitzar concerts… no obstant, per criticar que no quedi : la pudoreta de la depuradora, depèn de com bufi el vent inunda la pituïtària i la magnificència de l’entorn dilueix una mica el so… Per sort, el temps ens va respectar.

Però bé, al tema. Després d’algunes birres (en got de plàstic reciclable) entretenint el pas del temps amb els francesos M83 i unes pizzes del telepizza arriba el gran moment.

21:30. Prenem posicions a davant de l’escenari principal. La inclinació (a la inversa!!!) del terreny i els guiris de més de metre noranta posen molt difícil la visibilitat… però tan se val… “para presumir hay que sufrir!” i és que podrem presumir d’haver assistit a un concert que va valer la pena.

El meu momentazo, Paranoid Android (el vídeo no es meu...)

Impressionant muntatge de llums, amb tubs fluorescents que queien d’un cel encara no fosc del tot. Excel·lent performance audiovisual amb pantalles que no només mostraven el que passava a l’escenari si no que formaven part de l’espectacle, donant punts de vista molt interessants.

Pel que fa a la música, poc més a dir del que es pugui llegir aquí, aquí o aqui : pell de gallina durant dues hores i mitja de repàs del darrer disc (“In rainbows”) amb intercalacions de temes d`antics àlbums... pocs, per al meu gust, per una que ja és pureta i manté al seu I-pod l’OK Computer…. Sí... Va faltar Karma Police…. Snif… snifff….

SETLIST

15 Step
Bodysnatchers
All I Need
Airbag
Nude
Pyramid Son
Weird Fishes/Arpeggi
The National Anthem
Faust Arp
Videotape
The Gloaming
Optimistic
There There
Lucky
Reckoner
Everything In Its Right Place
Jigsaw Falling Into Place

1er bis

House Of Cards
Paranoid Android
Bangers & Mash
The Bends
Idioteque

2on bis

You And Whose Army?
Planet Telex

Seaside Alternative Urban Live Festival

...és a dir,...la Telecogresca.

Com cada any, servidor es va passar per la Telecogresca, la festa universitària més important de totes les que es fan i es desfan. Per a qui no la conegui, la Telecogresca és la festa organitzada pels estudiants de telecos de la UPC, però que ningú posa en dubte que ha adquirit els trets d’un gran festival (aka Seaside Alternative Urban Live Festival) i és un dels esdeveniments musicals més esperats de la temporada.

Comorl?...però si festa universitària i trenta-i-més sembla un oxímoron. Doncs precissament aquest any la festa feia 30 anys. Vale que la majoria d’assistents són universitaris imberbes que a la 1 ja van amb pedals molt importants (birra 1,5, cubata 3,5€, no digo más), però les dimensions del festival (més de 12.000 assistents) i la categoria dels grups porta una major dispersió en la distribució de l’edat del públic. A més, com sempre, hi va haver música de tots els gustos, sabors i colors: rumba de La Pegatina, hip-hop de La Excepción, Reggae/Rock/Ska de Betagarri (ole la versió ska de l'estaca), i tancant l'escenari principal a les tantes del matí, sonido disco amb Fundación Tony Manero. Si amb això no n'hi ha prou, hi havia un segon escenari, més petit, amb Dorian, Nothink, The Pinker Tones i el DJ del Pacha Sergi Domene.

Vista de l'escenari principal a les 5:00am amb Fundación Tony Manero

12.000 persones sí, però els telecos són uns cracks i amb prop de 600 voluntaris, els típics inconvenients d’una macro-festa passen desapercebuts. Les cues a les barres poden semblar un infern, però hi ha via més de 100 cambrers i més de 50m de barra i al final no t’has d’esperar més que en la barra d’una discoteca qualsevol. També hi ha l’opció d’aconseguir un braçalet de VIP per a entrar al backstage, amb catering de lux i barra lliure de begudes (mbwhahahaaa!!)

Malgrat l’amenaça de fer tancar la paradeta a les 3:00 am, segons noves normatives per a la utilització del recinte del fòrum, l’associació de la Telecogresca va mostrar la seva força fent rectificar a l’ajuntament i finalment vam tenir festa fins prop de les 6.

Per acabar, uns consells si vols anar a la propera gresca:

• Compra l’entrada anticipada amb temps (15€). Sempre s’esgoten!!
• Evita anar a la barra en moments de canvi d’escenari entre grups.
• Abriga’t, que a partir de les 5 fot rasca.
• Si et falta “algo”, a l’entrada del recinte trobaràs “de tot”

Jo Ravalejo, tu Ravaleges ell/ella Ravaleja

Diu Toni Puig que ‘Ravalejar’ és "caminar per la Barcelona no estereotipada, per la Barcelona dels olors tendres i la gent sense presses, pel món en un barri".

Vam posar a la pràctica aquests versos gairebé sense voler-ho fent un passeig per aquests carrerons de paquis amb perruqueries obertes fins la matinada i supermercats que riu-te'n tu del seven eleven. I és que no som uns grans coneixedors del barri xino... i ens vam perdre. Hi ha cops que un es perd intencionadament, però no era el cas, buscavem el mamacafe restaurant...

Segurament deu haver-hi molts llocs com aquest al Raval, però no els coneixem. Vam arribar per una recomanació i per tant amb referències. Teníem taula per a les 10, i ens van posar en una un pèl justeta per a 5... però correcta. Tot plegat tot tenia un toc una mica IKEA, com a casa meva...

La carta és, com diuen a la seva web "basicament mediterrania amb influències internacionals i sempre incloent plats vegetarians.". Imprescindibles els raviolis cruixents farcits de formatge brie amb ceba confitada i melmelada de tomàquet... jo vaig cometre l'error de no demanar-los i no em tornarà a passar !!

Sobre el preu, uns 35 euros per head... ni massa ni massa poc per aquesta colla de mil-i-escaig euristes.

Després vam anar a fer una copeta al Margarita Blue, a baix de tot de les rambles. És un local amb 10 anys d'història que segons diuen a la seva web, després de sopar una mica de tex-mex es converteix en un lounge bar. Serveixen sopars fins tard, però es corre el risc de trobar-t'ho ple a vessar de gent (amb una proporció elevada de guiris).
Imprescindible prendre el còctel del que pren nom el local... 4 eurines de res! Per al qui no li agradi el tequila salat, la carta també inclou una dotzena de clàssics (mojito, sunrise, sidecar, daiquiri, etc.).

La nit va continuar, però lluny d'aquest Raval ... i per tant forma part d'una altra història...

Cafè Restaurant
MAMACAFE
C/ Dr. Dou 10 (mapa)
08001, Barcelona

Margarita Blue
Josep Anselm Clavé, 6 (mapa)
08002, Barcelona

Un Libanès tot sortint del cine

Aquest ha estat un cap de setmana tranquil per als de trenta i més. No en va, s'acostà final de més, per una banda, i per l'altra vam exprimir al màxim les hores de l'anterior.... som conscients que els estralls de les farres llargues ja no es recuperen en poques hores...

Així, vam destinar el vespre de divendres a Tim Burton i el seu Sweeney Todd, amb el sempre captivador Johny Depp i la controvertida (pel que fa a les opinions masculines) Helena Bonham Carter. Vam sortir satisfets d'aquest musical, un clàssic que, amb el toc estètic inconfusible de Tim Burton, no va fer-se gens pesat tot i la duració (116 minuts) ni el percentatge de diàleg cantant (un 90% ?¿).

Acabada la Peli, i aprofitant que prop del Verdi hi ha infinitat de restaurants, vam fer cap al primer libanès que vam trobar... l'Al Waha.

Aquest restaurant segueix la tònica del que ja comentàvem en l'anterior post : cuina de l'orient pròxim, agradable al paladar però amb característiques tant coincidents amb la síria, persa i rodalies que se'ns faria molt difícil trobar més de cinc diferències.

En el cas de l'Al Waha, a destacar la sala interior, per a no fumadors, on pots degustar els platillos tipics de la zona en una molt ben ambientada Haima. Sofàs, coixins, teles per parets i sostres i una càlida (i escassa) il·luminació contribuïen a traslladar-nos durant el sopar a un Beirut de les mil una nits. Mentrestant la prosaica màquina del cafè queda presidida per una foto dels propietaris tot saludant Jordi Hereu...

El personal fou amable i el servei bàsicament ràpid... amb l'excepció d'un dels plats, que va arribar gairebé juntament amb les postres.

Per a aquestes últimes, vam triar uns dolços d'aquells típics de la zona, de pasta fullada i molt, molt plens de mel ... els Bakwala.

Tot plegat, sopar correcte a preu raonable (17 leurus per head). Una opció a tenir en compte per després d'una peli al Verdi.

Restaurant Al Waha Verdi 16 (mapa) Barcelona, 08012 Tel: 93 415 95 40